GMV: 2023

El jaciment de L’Alcudiola es troba en una partida on actualment hi ha camps de tarongers al seu al voltant, lloc que d'altra banda ha patit innombrables transformacions paisatgístiques al llarg dels segles. Com ja vam veure en els antecedents històrics, el terme Alcudiola és d'origen àrab barrejat amb el valencià i significa “el serral” i així per tant el sufix ens afix un diminutiu que ens donaria com a definició final “el xicotet serral” o “el collaet”. Aquest serral pot observar-se a la foto de la romeria, on podem observar que la foto està feta des d'una altura avui inexistent des del costat aquest de l'ermita. L'ermita de Sant Llorenç és l'única resta estructural encara en peus de L’Alcudiola i prova de l'existència de l'antic poblat andalusí i cristià.

Les fonts documentals són escasses per a poder establir amb exactitud l'origen del jaciment ja que els primers esments escrits corresponen a la fi del segle XIII. Es nomena L’Alcudiola amb el terme de “llogaret”, que designa xicotets nuclis poblacionals en l'entorn rural, prop de castells, mesquites o esglésies parroquials, amb el cultiu de la terra com a activitat principal. Aquest lloc degué ser per tant una xicoteta aljama o llogaret que es va inserir en l'àmbit del Monestir de Valldigna, passant a formar part de les terres sota el seu domini. Aquest domini eclesiàstic i el conseqüent fervor religiós des del regnat de Carles I així com la influència de la Inquisició en la societat va exercir una gran pressió al llarg dels segles sobre la població morisca, originària d'aquest lloc i obligada a abandonar l'assentament en 1609 sota el regnat de Felip III. El lloc d'altra banda, ja patia una contínua despoblació per tractar-se d'un emplaçament dur a causa del focus d'infeccions que provocava, en trobar-se en la marjal.

Després d'aquest abandó forçós per part de la població morisca després de més d'un segle de pressió per part de les autoritats eclesiàstiques i civils, el llogaret va quedar deserta. Davant aquesta nova situació i el descuit de les terres de cultiu, es va intentar repoblar la zona amb emigrants mallorquins en el segle XVII, experiència infructífera que va aconseguir tan sols prolongar la vida de la localitat fins a finals d'aqueix mateix segle.

Després d'aquest definitiu abandó de població del lloc, aquest va quedar definitivament lligat a la població de Favara, localitat suposadament fundada per habitants de L’Alcudiola. Els habitants de Favara van continuar freqüentant el lloc, tant per al cultiu de les seues terres com per a realitzar romeries en l'antiga ermita de Sant Llorenç. L'existència d'uns murs de tapia’l en el basament de la terrassa d'aquest edifici podria suggerir que es tractaren de l'antiga mesquita de la aljama. Aquesta mesquita es derrocaria en la dècada dels anys 30 del segle XVI ja que en 1534 per a atallar les pràctiques mahometanes s'ordena derruir totes les mesquites del domini de Valldigna. La sacralitat de les mesquites fa que malgrat la seua destrucció a causa del canvi de culte, es construïsquen sobre elles noves esglésies, conservant l'espai original dels antics temples islàmics. Aquest procés és possible que es produirà també en el cas de L’Alcudiola sent l'emplaçament de l'església el mateix que el de l'antiga mesquita, únic reste immoble del jaciment.

Posteriorment a la fi del segle XVII es comença a enterrar en criptes i és en aqueix moment quan sembla que es construeix l'actual que hi ha a la terrassa de l'ermita. Aquesta cripta tindria per tant una cronologia de finals del segle XVII i/o principis del XVIII. La construcció de la cripta d'alguna manera marca una voluntat de continuïtat amb el territori ja abandonat: si bé L’Alcudiola es troba ja deshabitada, suposa la volta a les arrels dels seus descendents, ja habitants de la veïna Favara que veuen amb anhel la possibilitat de ser enterrats en aqueix “vas”. Mancant les dades antropològiques podem afirmar que aproximadament una trentena de persones van ser sepultades en aqueixa cripta, de les quals a més de les restes oses s'han conservat restes pertanyents a l’aixovar.

L’aixovar es compon principalment d'objectes religiosos com ara rosaris, medalletes de sant i algun crucifix. A més s'han trobat plats de ceràmica daurada de Manises, que en la seua part posterior tenen alguna creu incisa i que podrien estar relacionats amb algun ritual catòlic d'inhumació.

Pel que sembla amb la introducció forçosa de l'enterrament en cementeris i la seua ordenació jurídica en el segle XIX, aquest tipus d'inhumacions en cripta va caure en desús i la cripta de l'ermita de Sant Llorenç no va ser una excepció, caient en l'oblit dels anys fins a la seua excavació durant la intervenció arqueològica de 2012.

Els habitants de Favara han continuat fent romeries fins a l'antiga ermita, malgrat ser ja un centre dessacralitzat. No obstant això ningú podia imaginar que allí es trobaren les restes d'alguns dels seus avantpassats. Aquesta troballa suposa un gir inesperat a l'hora d'entendre una mica millor la història dels habitants dels poblats del senyoriu cistercenc de Valldigna i ací radica la seua importància: acostar-nos a un període de la història que generalment es menysprea per la seua proximitat al present i destacar un patró d'enterrament poc estudiat i que contribueix a entendre una mica més el món funerari.

La posada en valor de les restes trobades, fent visitable el jaciment i deixant les estructures a la vista, mitjançant cartelleria, baranes, serviria per a conservar i oferir la vista de les estructures així com una breu explicació. D'aquesta manera, el jaciment arqueològic de L’Alcudiola, podria ser el primer jaciment arqueològic de Tavernes de la Valldigna, estudiat i visitable, això podria ampliar-se amb l'estudi i posada en valor d'altres jaciments que es troben en el terme. Cal tenir en compte el valor cultural i social que ofereix la recuperació i estudi d'aquests espais, sobretot si es posen en el context ecològic en el qual es troben, podent-se plantejar diverses opcions de coneixement i aprofitament de l'entorn.

Fotos antigues de la restauració 2012.

L’Ajuntament de Barx amb la col·laboració del Grup Muntanya Valldigna i el finançament de la Diputació de València, recuperen el Forn de Calç de la Drova i la Cava de la Font del Racó, dos infraestructures importants dins de la que es la recuperació del patrimoni municipal de Barx i la difusió turística del municipi i de la Valldigna.

Els forns de calç és una estructura cilíndrica, parcialment excavada en la vessant d’un terreny de la serra, prop on hi ha molta pedra calcària i llenya, dos materials necessaris per desenvolupar el procés per obtindre calç. Aquesta construcció està rematada per un robust mur de pedra enfangada amb argila. Té una porta estreta i alta com les parets.

En 1799, l'aigua la portaven mitjançant una canalització de teula sobre teula fins a la font que els monjos del Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna van situar a la cantonada de l'actual carrer la Font, prop de entrada al recinte tancat dins del qual van construir menys de 10 cases per als primers pobladors cristians que van repoblar Barx després de l'expulsió dels moriscs. L'actual plaça de la Constitució.

Des de GMValldigna agraïm l’esforç de l’Ajuntament de Barx, per apostar fort per promocionar turísticament el municipi, donant a conèixer la nostra historia i el ric Patrimoni Cultural i Mediambiental de la Valldigna.