TURISME VALLDIGNA

Vista General de tres pobles de la Valldigna
Vista general del Vall de Barx 

__________________________________________________________________

REIAL MONESTIR DE VALLDIGNA


 El Monestir de Valldigna esta situat a Simat de la Valldigna (València), des de València capital, la distància és d’uns 56 km., a una hora de la mateixa. A Tavernes de la Valldigna continuem per la CV 50 i en la redona ens desviem per la CV600 a Simat de la Valldigna, A Simat de la Valldigna, el Monestir es troba en la Plaça de l'Abadia, s/n.

 Horari de visites:
Hivern: de 9.00 hores a 15.00 hores, i de 16.00 hores a 18.00 hores.
Estiu: de 9.00 hores a 14.00 hores, i de 17.00 hores a 20.00 hores.
Mes informació i visites de grups s'ha de cridar al telèfon 96 281 16 36.

El Reial Monestir va ser fundat per Jaume II el Just, que després de guerrejar contra els musulmans, al passar per esta vall cridada en aquell llavors Alfàndec, i impressionat per la seua fertilitat i bellesa, va dir dirigint-se al seu capellà Fra Bononat de Vilaseca, abat del monestir cistercenc de Santes Creus: “Vall digna per a un Monestir de la vostra religió”, a la qual cosa va contestar l’abat: “Senyor, Vall digna”.

Nom del Monestir i que perdura fins hui en dia, que li va ser assignat en 1298 quan Jaume II, va promulgar una orde de concessió d’estes terres a l’abat de Santes Creus, perquè fundarà una nova orde cistercenca: Monestir de la Mare de Déu de Santa Maria de Valldigna.


l’Arquitectura del monestir, així com els estudis contemporanis sobre les restes que es troben en la zona, indiquen que va haver-hi tres etapes constructives. La primera d’eixes etapes concerneix a la implantació gòtica en el segle XIV, moviment que s’apreciava en el claustre que es va construir seguint els cànons cistercencs i hui derruït quasi al complet; la segona etapa se centra en la renovació a la es va veure sotmés el monestir després de les greus destruccions del terratrèmol de 1396 i l’ultima etapa també se centra en una segona renovació i enriquiment després d’un segon terratrèmol en la zona en 1644, amb substitucions completes i construcció de noves dependències ja d’estil barroc dels segles XVI i XVII, on podem trobar empremta del mateix en la Capilla de la Mare de Déu de Gracia.


En 1835 a causa de la desamortització de Mendizábal, té lloc l’exclaustració i el monestir, que encara funcionava com un senyoriu, és abandonat pels monjos i venut a particulars, la qual cosa sumix al monestir en ruïnes.

El monestir es converteix en una explotació agropecuària particular, i això, irremeiablement, porta el seu espoli i destrucció patrimonial. La majoria dels edificis són derrocats, els carreus dels arcs i les lloses dels paviments es venen com a material de construcció, els arcs gòtics del claustre alt del Palau de l'Abad passen a formar part anys després de la mansió del Canto del Picó de Torrelodones a Madrid (heretada pels descendents de Franco a la mort d'este), inclús la verge de plata que presidia la capella és venuda al pes. Curiosament, la pròpia capella es va convertir en un magatzem de taronges on els agricultors feien els comptes de les seues vendes directament sobre les seues parets, podent veure hui en dia mostres d'açò.

Altres peces van tindre més sort i van passar a parròquies de la comarca, mentres que els documents es dispersen seguint els passos dels monjos exclaustrats. La Generalitat Valenciana es dóna compte del valor d'este conjunt arquitectònic, per la qual cosa en 1991 adquirix el monestir i comença la seua recuperació. En 1998 es va complir el set-cents aniversari de la fundació cistercenca i en 1999 es va crear la Fundació Jaume II, amb ànim restaurador, que va permetre l’obertura al públic del monestir.

VISITA AL MONESTIR


El Portal Nou, l'Almàssera i la Capilla de la Mare de Déu de Gràcia. Sobre el Portal Nou que data del segle XIV i es va construir davall el govern de l'Abad Arnau Saranyó. l’Accés principal del recinte i en ell s'inclou la primitiva capella de la Mare de Déu de Gràcia. Este portal acaba en un arc apuntat de fàbrica de carreu i està flanquejat per dos torres ixents, de planta quadrada i rematada emmerletada. El més destacable ací són els tres escuts disposats en la part superior del dit arc, el de la Corona d'Aragó en el centre, i en els extrems, les armes de l'abat Arnau de Saranyó, una branca d’aranyoner i un bàcul.

L'Almàssera és un edifici del segle XVIII annex al Portal Nou, destinat en el seu dia a albergar el molí d’oli, el graner i les cavallerisses. Actualment s’utilitza esta nau per a celebrar exposicions, conferències i diferents actes de tipus cultural després d’una bona habilitació, ja que va arribar a l’època actual desballestada i sense sostre.

La capella de la Mare de Déu de Gràcia, és una església de planta de creu grega del segle XVIII que s’utilitzava per al culte dels veïns de Simat. La seua decoració interior és molt senzilla (la porta d’entrada té dos reixetes a manera de confessionari, s’utilitzava precisament per a confessar les persones des del carrer). La seua fatxada és barroca i es va construir amb marbre de Buixcarró, una pedrera situada en Pla de Corrals, a Simat. Actualment, la fatxada ha sigut restaurada.

Una vegada que entrem en el recinte, de front trobarem l’anomenada Font dels Tritons del segle XVIII, crida així perquè està decorada amb caps de monstres marins i dofins. Esta font és originària del monestir, però en 1852 va ser adquirida per l'Ajuntament de València i va estar durant molts anys en els Jardins de Vivers de la ciutat. Va ser en 2005, quan la Fundació Jaume II va aconseguir que l'Ajuntament tornara la font als seus orígens. La font dóna un aspecte certament monacal al lloc, que amb els jardins, el silenci relatiu i el so de l'aigua fa un ambient molt envoltant.


Si seguim avant, ens trobarem amb un edifici cridat Obra Nova, construït en el segle XVIII davall el govern de l'abat Lluís Sanxís. Este edifici és de grans proporcions i contenia diferents dependències, com el refectori dels llecs (aquells monjos dedicats a les labors manuals), el dormitori i el celler-magatzem del monestir. Actualment, d'este edifici només queden restes, però per l’espai que ocupa no és difícil imaginar que havia de ser tindre un grandària considerable.

El Claustre del Silenci, el Refectori, la Sala Capitular, o el Locutori, són també zones d'interés per al visitant, encara que de moltes d’elles només queden restes hui en dia. El Claustre del Silenci degué ser gran i prou bonic, per desgràcia hui queden només alguns arcs que ens permeten portar la imaginació lluny per a fer-nos una idea de com era l’estructura completa. Construït entre els segles XIV-XV, el claustre constituïa l’espai de comunicació entre les estades amb el pati central i el llavatori, els corredors del qual s’utilitzaven per a passejar, llegir o meditar. En el centre del claustre, hui en dia encara podem veure un pou de pedra d’uns cinc metres de llarg de l’època.

El refectori va ser el menjador dels monjos que també va funcionar com a església durant la construcció de d’actual temple. Del segle XV, les voltes de creueria s’han reconstruït recentment i hui en dia encara podem veure les empremtes del púlpit del lector, en el mur sud.

La sala capitular, també del segle XV i principis del XVI, era el lloc on es reunien els monjos presidits per l’abat per a llegir els capítols de l’orde. Com a curiositat, l’accés a la sala és a través d’una gran portada flanquejada per dos finestres d’estil goticoflamíger i cada uns dels quatre cantons de la sala està decorada amb els símbols dels evangelistes: lleó, bou, àguila i àngel.

El Palau de l'Abad i l'Església de Santa Maria de Valldigna, conformen la resta del conjunt. D'una banda del Palau de l'Abad del segle XIV, que estava destinat a les sales abacials i a la recepció de visitants il•lustres, hui en dia tan sols queden restes del mateix, encara que almenys podem veure part dels arcs de la part baixa del claustre, que s’han anat restaurant i també en el sobreclaustre podem veure els arcs més lleugers, portats de la mansió del Canto del Pico de Torrelodones, després de més de huitanta anys en la mateixa.

El Palau de l'Abad queda just darrere de tot el complex, la qual cosa li atorgava certa privacitat a l'abat sense perdre de vista els edificis principals. A més, en el seu palau, l'abat rebia personatges importants de la història com Felip II o Alfons el Magnànim.

l'Església ha passat per tres etapes importants, esta considerada església primitiva del segle XIV, posteriorment, es parla d’una segona església en el segle XV i finalment de l’església actual que comprén des de l'any 1648 fins al 1697, any en què va finalitzar la seua construcció. És l’edifici millor conservat de tot el conjunt, i excavacions arqueològiques recents permeten veure evidències de dos temples anteriors.

Membres del GMValldigna participen en la restauració
El GMValldigna participa en la seua restauració
 l'Església té planta de creu llatina amb atri, sis capelles laterals, creuer i prebisteri, on es situava el cor. Presenta també al voltant de la capçalera, la sagristia i el rerecor, i al fons se situa la torre del campanar. Precisament, al rerecor s’accedia per una porta damunt de la qual es trobava el tron giratori de Santa Maria de Valldigna i el cambril. Encara que, sens dubte, quan entrem el que més crida l’atenció és la seua decoració barroca en general i la decoració pictòrica i ornamental d’estil xorigueresca en concret en els seus sostres. l’Església va passar a ser un magatzem de taronges després de la desamortització, de manera que en les seues parets encara podem veure operacions numèriques com a sumes i dates escrites, algunes de 1904 i de 1928.


_________________________________________________________________

ERMITA DE SANTA ANNA O MESQUITA DE LA XARA

 La Mesquita de la Xara, denominada per la gent de Simat, ermita de Santa Anna, és una xicoteta ermita al mig del camp.

És una antiga mesquita de planta rectangular. En la part que dóna a l’est té una porta amb un arc de ferradura. Quatre pilars dividixen el seu interior en tres naus. A l’esquerra de la porta hi ha una escala de caragol amb una antiga funció de minaret. La Quibla és l’element més important ja que assenyala la direcció de la Meca i per tant el lloc on els musulmans han de dirigir les seues oracions.

En l’actualitat es pot veure també el mihrab i dos portes laterals en el mur de la Quibla. En el sud-oest i a l’exterior de la mesquita, hi ha l’antic pou de les ablucions.

Ermita de Santa Anna o Mesquita de la Xara



PLÀNOL DE SITUACIÓ
___________________________________________________

ESGLÈSIA DE SANT PERE A 
TAVERNES DE LA VALLDIGNA





PLÀNOL DE SITUACIÓ
______________________________________________________________________________

MOLÍ DEL PLA

El Molí del Pla de Tavernes de la Valldigna, és un antic molí del segle XVII que va pertànyer al senyoriu de Santa Maria de Valldigna, durant més de 300 anys ha estat en peu esta construcció que és un símbol, quasi oblidat, dels costums i forma de vida dels antics valldignencs.

Situat en el camí del Pla, que unia Tavernes, Benifairó i Simat de Valldigna, va ser construït en el segle XVII i la falta d’estudi sobre ell impedeix saber si està construït sobre un altre vell molí. Va ser edificat en l’època de decadència de Santa Maria de Valldigna i sobre els habitants existia l’obligació de moldre els cereals allí per a així controlar la producció i percebre tributs pel seu ús. Blat, dacsa i arròs eren els productes que es molien en este edifici, tots ells cultivats en els camps de la Valldigna i en la marjal que llavors existia en les terres pròximes a la costa de Tavernes

Este molí s’enquadra en els denominats de "canal", és a dir, que no estan junt amb un riu sinó separats o prop d'ell. Encara hui es pot apreciar en les proximitats l’antic canal que portava l’aigua per a fer girar dos mols amb què es trituraven els cereals. L’aigua que arribava al Pla provenia de l'Assut Grog de l'Ast, del terme de Simat. S’aprofitava la diferència d’altura i es retenia l’aigua per a augmentar la seua pressió i força. Una altra característica d'este molí és que encara es conserva el xicotet llit que passava per les portes del recinte per a desallotjar l’aigua sobrant.

El Molí del Pla és de planta rectangular, construït amb pedra i morter. Les parets estan revestides amb calç i arena. Posseeix dos plantes i encara es poden apreciar rajoles decorades amb pintures. La porta d’entrada està formada per rajoles inclinades. La Valldigna recupera un dels símbols arquitectònic de l’arquitectura hidràulica mes important del País Valencià, el Molí Vell del camí del Pla, que ha recuperat una edificació d’innegable valor històric, etnològic i cultural de la nostra comarca.





video
vídeo del Molí del Pla



PLÀNOL SITUACIÓ
______________________________________________________


EL MOLLÓ


El Molló un modest monument que li dóna el nom d’una extensa partida del terme de Tavernes de la Valldigna de tarongers en la zona dels marenys.
L’historia del senzill túmul es deu també al nostre Rei fundador, quan manar fitat i amollonar la comarca de la Valldigna. Aleshores es deixa per marcar la ratlla amb el terme de la Vila Reial de Cullera, amb tal de fer-ho ell personalment, així es va ser,
“l'ha partit el senyor ReI, vist ull a ull el dit tèrmit, i vists els testimonis dats pels parts i hagut són consell….”
De les fites que queden d’aquells temps, la de la Penya del Rei que confina amb Favara i esta, el Molló és la mes ben feta. El piló és indica que encara no existia el camí Reial, ja que no està al seu pas, esta entre la confluència dels dos tèrmes, però a més de cent passes del camí cap a la Goleta i la mar entre horts de tarongers. El pilarot és de figura cònica amb un amplària visible de 8'98 metres, per un alçaria de 3'40 metres. Al seu extrem i cara el migjorn, cara a la Vall, te de pedra blanca un baix relleu de 0'50 x 0'35 metres, amb la imatge erecta de Santa Maria de Valldigna, però molt malmenada i escapçada pel temps i el sol i els oratges. A la banda oposat, vers Cullera, hi ha l’escut del Reis d'Aragó.
El tenir encara la forma francesa l’escut Reial  i no la de cairó, mes moderna ens fa creure que l’obra del Molló i les seues modestes estructures deuen de ser d’un temps ben a prop del nostre Rei fundador Jaume II.

Hem relatat la descripció del monument segons com ho descriu Gascó Pelegrí, a fi de reflectir com era este monument abans de l’espoliació de la imatge de la Mare de Déu de Valldigna i l’escut heràldic de Valldigna, així com també l’afectaren les obres de la construcció del canal de defensa que van destruir este tan emblemàtic monument de la Valldigna.

MOLLÓ EN L'ACTUALITAT

MOLLÓ EN L'ACTULITAT

IMATGE DE LA NOSTRA SENYORA DE VALLDIGNA

ESCUT HERÀLDIC DE LA CORONA D'ARAGÓ

EL MOLLÓ ANY 1954

EL MOLLÓ ANY 1987
PLÀNOL DE SITUACIÓ
 ________________________________________

LA NEVERA DE BARX








LA NEVERETA

EL COMERÇ DE LA NEU

La història de l’ús de la neu s’inicia a Mesopotàmia cap a l’any 1700 aC. De la zona mediterrània occidental, no tenim referències tan antigues sobre l’ús de la neu, encara que és possible que alguns dels aljubs del poblat ibèric del Castellar de Meca (Aiora) foren depòsits de neu.

Sembla que a Grècia, al s. v aC, aquest ús era ja general i tot fa pensar que, a l’Atenes de Sòcrates, ja existia un comerç organitzat de la neu.

A Roma, al s. I, ateses les citacions de diversos autors clàssics, la neu era molt utilitzada, fins i tot per a refrescar el vi, per a la qual cosa s’usava un recipient d’argila o metall (colum nivarium) o una simple funda de tela (saccus nivarius) que contenia neu. Però amb les invasions bàrbares, s’inaugura un període obscur a Occident pel que fa a l’ús de la neu. Seran els àrabs els continuadors de la utilització freqüent del gelat element, i sembla fins i tot que va existir un actiu comerç internacional de neu i gel a la zona Mediterrània oriental i el Pròxim Orient; després, a partir del s. x, l’ús de la neu arribarà al món islàmic peninsular i el comerç d’aquest element serà freqüent a Còrdova i a Mèrida. Pareix que les croades foren un dels vehicles de transmissió de la tècnica de la neu des del ´Orient fins a l´Occident cristià.

Tot i això, tenim notícies de l’Espanya cristiana medieval que demostren que era bastant coneguda i utilitzada la tècnica de la neu per a refredar i conservar els aliments. Així, al Codex Calixtinus de 1160 (autèntica guia medieval del Camí de Santiago), es desaconsella al pelegrí el consum de peix que no fóra de riu, atesa l’absència de “pozos de nieve en los que proveerse de conservante”.

Sembla així mateix que, en les corts de Pere III d’Aragó i de Carles III el Noble de Navarra, la utilització de la neu degué constituir una part dels luxes cortesans.

A la fi del s. xiv i al s. xv, l’ús de la neu als regnes peninsulars era ja habitual entre la noblesa i les classes altes. Alonso de Palència menciona en la seua obra sobre la guerra de Granada el consum reial de neu de Sierra Nevada.

Generalment, s’atribueix al cavaller valencià Lluís de Castellví el paper d’inventor o introductor de les tècniques de conservació de la neu en pous, caves o neveres per al nostre País i, en general, per a tot Espanya l’any 1549, per la qual cosa és conegut com D. Luis de la Nieve,(10) encara que sembla que « la invenció» de Castellví tan sols demostra el gran consum que es feia ja d’aquest article a València.(11)Sense cap tipus de dubte, l’ús de la neu al nostre País s’havia ja estés a l’últim terç del s. XVI.

Ús de la neu Tradicionalment, tres van ser els usos a què es van destinar el gel i la neu. En primer lloc, la conservació dels aliments, com ara el peix, per possibilitar el trasllat terra endins.

En segon lloc —encara que sempre va ser un objecte de polèmica i controvèrsia—, l’ús terapèutic, el qual té una línia de continuïtat des del món clàssic fins a la medicina renaixentista. Referent a aquesta utilització, podem fer dues citacions que ens demostren la importància de la neu a les nostres comarques. La primera correspon a Castellfort: “La nieve era muy utilizada para curar algunas enfermedades, por eso en 1704 Josep Brell, albañil, por consejo del doctor, en la serrada construyó la nevera”.  La segona  citació, que situem a la Vila de Morella a les acaballes del s. XVIII diu: “Los aprovechamientos terapéuticos más normales eran las sangrías, práctica muy difundida, sobre todo en los procesos febriles, y los refrescos, que se podían administrar en cualquier época del año gracias a las neveras”. També a la Vila de Vilafamés veurem com una de les preocupacions del Consell de la Vila serà que no falte la neu per als malalts. En tercer lloc, l’ús gastronòmic, tant per refredar aigua, vi i altres begudes, com per la preparació de gelats i xarrups.

L’organització del comerç de la neu Recollida de la neu i introducció als pous. És evident que per recollir neu era indispensable que tinguera lloc una nevada, però sovint la neu caiguda era insuficient per a començar la tasca d’arreplegada. Normalment era necessari un pam o pam i mig de neu (segons llocs) per iniciar la recollida.
 ____________________

CASTELL D'ALFÀNDEC DE MARINYENT
El castell d'Alfàndec o de Marinyén es troba situat al terme municipal de Benifairó de la Valldigna. Conegut a la Valldigna com "castell de la Reina Mora" per una llegenda que diu que des d'ell es va tirar al precipici una reina mora. De construcció àrab, la seua situació en el cim d'un inaccessible turó, el feia inaccessible fins fa uns anys quan es va habilitar un sender que permet arribar-hi amb relativa facilitat.
Descrit ja en temps del Cid Campeador com un "Castrum Sarracenum in monte magno", era el centre protector i recaptador dels impostos dels habitants de la Vall d'Alfàndec (avui anomenada Valldigna). Del castell depenien les alqueries habitades per camperols lliures i propietaris de les seues terres, amb una forta organització tribal, per tindre un origen de parentiu comú tots els que les habitaven. Aquestes alqueries eren Massalalí, Alcudiola, Ràfol, Alfulell, l'Ombria, la Xara, Simat, Benifairó i Tavernes, de les quals només les tres últimes encara hi perviuen.

Sota les construccions medievals, es conserven restes d'un poblat de l'Edat del Bronze. Els vestigis principals d'aquest castell són la Porta de l'Albacar, la Torre de l'Homenatge i la finestra per on diu la llegenda que es va tirar la reina mora. En aquestes restes predomina l'arquitectura dels segles XIII i XIV. Entre aquestas ruïnes s'han trobat monedes romanes i un petit tresor de monedes de Jaume I. També romanen alguns llenços i una capella gòtica dels segles XIV-XV.
 







ELS CASTELLS

La primera ocupació del lloc correspon a l'Edat de Bronze, en un moment no determinat que es pot situar cap a mitjan del segon mil·lenni abans de la nostra era. D'este assentament prehistòric, les úniques restes observades corresponen a uns pocs fragments de ceràmiques fetes a mà restes d'una ocupació poc important. Posteriorment es va ocupar en època ibera, de la qual també queden pocs vestigis. La documentació cristiana de la segona mitat del segle XIII parla de l'existència de dos castells d'època andalusina: el de Marinyén i el d'Alfàndec, cridat també d'Alcalá o d'Alcalá d'Alfàndech, havent-se confós este amb el primer, també cridat de la Reina Mora i situat en el terme de Benifairó. No obstant això la lectura d'algunes donacions arreplegues en el llibre del Repartiment referides a la Valldigna obliguen a situar el castell d'Alfàndec, a l'altre costat, sobre l'actual Tavernes, antiga alqueria andalusina crida Gebalcobra o Algeba Alhora: "A quaranta ballesters de Tortosa, l'alqueria denominada Gebalcobra que està en la vall de Marinyén, en la part baixa del castell d'Alfàndec, amb tots els seus termes excepte forns i molins". Este castell que es correspon amb les restes de "Els Castellets", a pesar d'haver sigut utilitzat en època cristiana, probablement cap a finals dels segles XIV-XV, no va tindre la importància ni les reformes del castell de Marinyén. Probablement els precedents medievals de la fortificació d'Alfàndec pertanyen als segles XXI moment al qual pertanyen alguns materials arqueològics que s'observen en superfície. El castell es troba sobre un tallat del vessant llevantí del massís de les Tres Encreuaments, als peus del qual es troben la vila de Tavernes. Se situa aproximadament a una cota de 250 metres sobre el nivell del mar, amb un ampli domini visual del litoral i del sector este de la Valldigna. Està format per un recinte allargat en direcció sud-est-nord-oest són escassa estructures. Ocupa un espai d'aproximadament 1500 m2. Té l'entrada en la part meridional, extrem on es conserven els basaments d'una sèrie de murs de maçoneria que es disposen paral·lelament per a dificultar l'accés. Al costat nord-est una torre cúbica construïda amb tàpia de morter de calç d'uns 62 cm d'amplària defendrien este sector del recinte. A l'oest es troben les parets verticals de la muntanya que definixen este costat del recinte i servien de defensa natural. Al nord-oest hi ha un aljub rectangular amb capacitat per a 17.700 litres, aproximadament, que ha perdut la seua cobertura. Prop d'esta cisterna apareix una altra torre de característiques paregudes a la primera, però més xicoteta, que tanca pel nord el castell, feta amb maçoneria en la base i tàpia en la part superior. D'esta torre naix un mur rectilini d'uns set metres de longitud que tindria per funció dificultar l'accés d'una possible incursió enemiga Entre les dos torres s'observa encara el basament d'un llarg mur de maçoneria d'uns 70 metres que tancaria el recinte pel costat de llevant. En l'interior s'observen alguns basaments de murs que probablement corresponien a estructures d'habitació. Es conserven alguns grafits en àrab realitzats sobre la paret exterior de la torre major, realitzats sobre morter fresc, també es conserven en l'interior de la torre menor. (C.Pérez-Olagüe)

PLÀNOL DE SITUACIÓ