BARX I PINET
BARX-BARRANC
DE MANESA
Des del
carrer Rei En Jaume I, creuem el pont del barranc de Manesa i continuem pel
camí de Pinet cap a la muntanya; passem per l’encreuament de la Nevera, que la
deixem a l’esquerra, i continuem fins l’encreuament del camí de l’Assegador i
la Font de la Benita, des d’on girem cap a la dreta pel camí de Pinet. A
l’esquerra trobem un sender que va per dins d’una zona de pins, carrasques i
molta ombra fins arribar al començament del barranc de Manesa, microreserva de
flora, on s’han instal·lat diversos panells interpretatius de la gran varietat
de flora d’esta zona. Continuem pel sender fins arribar a la Nevereta; pocs
metres més avant hem de girar cap a l’esquerra per un sender ben definit que
ens du cap a la part alta de la muntanya. Passem per dos encreuaments, on hi ha
dos clots de neu, fins arribar al pla de les Simes. Seguim a la dreta fins al
següent encreuament i continuem a la dreta fins arribar al camí de Pinet; a
l’esquerra aniríem seguint la ruta botànica fins el pla de la Junquera i a la
dreta aniríem cap a Pinet per la pista forestal.
PINET-PLA
DE LA JUNQUERA
Des del carrer de l’Església, a l’esquerra, puja un camí
fins al dipòsit d’aigua per la senda del barranc Cremat o Collada de Llutxent.
Continuem ja per una senda, que a vegades va per dins del barranc, i va
guanyant desnivell a poc a poc a la muntanya. Continuant pel sender passem per
dos encreuaments, on sempre hem d’agafar els senders de l’esquerra, fins
arribar a la pista forestal o camí de Pinet. Seguim a la dreta fins arribar a
l’encreuament de la ruta botànica que ve de Barx i continuem cap a la dreta
fins a arribar a la Basseta del Surar i al pla de la Junquera, microreserva de
flora, on s’han instal·lat diversos panells interpretatius de la gran varietat
de flora d’esta zona. Seguim el camí i connectem amb la ruta botànica del
Miradors de Llutxent.
COVA DEL PARPALLÓ
LLUTXENT
LLUTXENT-ELS
MIRADORS.
Des del Parc de l’Avinguda del Mont Sant a l’esquerra
anem per la carretera Pinet i continuant per la carretera Pinet fins arribar al
camí del riu de Pinet. Seguim pel camí del Rafal i del Pujol fins arribar a
l’encreuament amb el PR CV 434 i la seua variant V-5. En este punt esta ubicat
el cartell de ruta i d’espècies botàniques on recomanen començar la ruta
botànica. Agafem la senda del Cap de l’Ase, on passant hi podrem veure
l’estructura de pedra seca de dos forns de calç. Seguim la senda del Cap de
l’Ase fins arribar a la pista forestal del camí del Surar i continuarem pel
camí del surar que ens portarà a la basseta, abans d’arribar a la basseta
deixarem a la dreta la barraca de Pedra, altra mostra arquitectònica de pedra
seca. Una vegada a la basseta del Surar agafarem la senda que ens portarà a la
penya dels Miradors, microreserva de Flora, on s’han instal·lat diversos
panells interpretatius de la gran varietat de flora d’esta zona i al punt més
alt del terme de Llutxent “L’alt de la lletrera”, des d’allí podrem divisar
diferents punts paisatgístics que ens situaran cardinalment
Què és
una microrreserva de flora?
Una microrreserva és
una zona de menys de 20 hectàrees d'extensió, que és declarada mitjançant Ordre
de la Conselleria de Medi ambient de la Generalitat Valenciana, a proposta
pròpia o dels propietaris del terreny, a fi d'afavorir la conservació de les
espècies botàniques rares, endèmiques o amenaçades, o les unitats de vegetació
que la contenen.
Barranc de Manesa – Barx.
En el Massís del Buscarro, prop del Alt de l’Aldaia ix el
Barranc de Manesa, un lloc molt apreciat i que es conserva dels incendis que
s’han produït per estes zones, un bosc format per carrasques, Roures
Valencians, Falagueres i Sureres un bon
grapat de plantes aromàtiques que conformen esta Microreserva de Flora, molt
apreciades pels excursionistes o turistes que a milers el visiten.
Un lloc que s’ha protegit amb la Microreserva de Flora, la
surera una relíquia dels temps passats i altres èpoques, com a testimoni de que
la vegetació cobria aquestes terres, també poden trobar plantes com el bruc
blanc florit, falagueres, fleixos de flor i roures, l’arenaria valenciana un
planta endèmica i escassa, aventurar-nos per ell es dona la sensació d’estar
dins d’un altre mon.
El Surar de Pinet és
un Paratge Natural Municipal dels municipis de Pinet i Llutxent a
la Vall d'Albaida. Amb una superfície de 837,81 ha, este paratge és
contigu al paratge natural municipal de Parpalló-Borrell al terme de Gandia. Va
ser declarat Paratge Natural Municipal per Acord del Consell de
la Generalitat Valenciana.
El Surar constituïx
la surera més meridional del País Valencià. Constituït per una sèrie de bosquets oberts que són les
restes de boscos antics més extensos, presenta la peculiaritat que, a
diferència dels ubicats més al nord del nostre territori, habita sobre sòls
evolucionats a partir de substrats calcaris. L'alzina surera és una espècie pròpia de sòls silicis, la seua
presència aquí s'explica per l'intens rentat dels sòls derivat de l'alta pluviometria que es registra a la zona, la qual cosa provoca la
seua descarbonatació i acidificació, permetent el seu desenvolupament.
La vegetació acompanyant també
presenta diferències respecte de la que podem trobar en altres suredes
valencianes, i es troben absents espècies silicícoles com bruc blanc i altres, i apareixen en canvi, altres
espècies pròpies de carrascars com matapoll,
el romaní, etc. Presenta també una rica fauna característica de
les zones de matollar mediterrani.
Se situa en l'àmbit de la serra Grossa, a uns 600 m d'altitud, a la capçalera d'una sèrie de
barrancs que conflueixen en el riu de Pinet, oferix belles panoràmiques de muntanyes elevades i
profunds barrancs encaixats i inclou en el seu interior les microreserves de
flora com el Pla de Junquera i els Miradors.
Joan Pellicer i Bataller
Nascut a l'antic i mariner llogaret de Sotaia de
la Safor (Bellreguard) el 10 de juliol de 1947, va destacar per les seues
investigacions per a la recuperació del llegat fitoterapèutic i etnobotànic
valencià. Donava conferències sobre plantes medicinals i sendes de muntanya, va
publicar diversos llibres i va ser professor a la Universitat d'Alacant i la
Universitat Popular de Gandia. Col·laborava sovint en diverses publicacions i
feia intervencions en programes televisius sobre medi ambient de Punt 2 i
Gandia Televisió.
S'autodenominava jornaler de la cultura de la seua
Diània, el territori que queda dins de la l'antiga comarca anomenada en àrab al-Jabal
(la muntanya) i que comprén actualment les comarques de la Safor, la Vall d'Albaida,
el Comtat, la Costera, l'Alcoià i la Marina Alta i Baixa. Un país muntanyós i
esquerp, que va des de l'enlairada serra de Mariola fins als penya-segats del
cap de la Nau i des del massís del Mondúber al Cabeçó d'Or.
El 1999 va
guanyar el primer Premi Bernat Capó de Difusió de la Cultura Popular
amb el Costumari botànic. L'any 2002 va rebre el Premi d'Honor de la
Cultura Popular de l'Ajuntament de Pedreguer i el 2006 el Premi Valldigna d'Investigació. A
banda d'aquests reconeixements, també va rebre el Premi Cavanilles i
el Jaume I de periodisme, aquest últim de forma pòstuma per la
participació en el programa Medi ambient en la secció Les
nostres plantes.
Orgullós
de les coneixences paisatgístiques, literàries i humanes, sempre procurava una
venturosa i fruitosa navegació per la verda mar de les mil i una meravelles de
Diània i definia l'etnobotànica com un concepte en el qual els quatre elements
bàsics són: la terra, la flora, el poble i la llengua. La terra que nodreix una
flora i el poble que la utilitza, la interroga i la interpreta mitjançant una
llengua per tal de satisfer les seues necessitats físiques, intel·lectuals i
espirituals.
